"QUE LES VOSTRES DECISIONS RESPONGUIN A LES VOSTRES ESPERANCES, NO A LES VOSTRES PORS"  (NELSON MANDELA)

MEMÒRIA HISTÒRICA I MANIQUEISME

Resulta molt curiosa la percepció que els humans solem tenir del passat. En general, som conscients que el present és format per molts colors i per mols matisos diversos, que té un aire calidoscòpic extraordinàriament complex. Quan observam el present, som capaços d’entendre que els colors i els tons són diversos i complexos. Per molt que es pugui estar ofuscat per la ideologia, tothom acceptarà que no tot el que fan els adversaris resulta dolent ni tot el que fan aquells amb qui compartim més idees és bo. I qui més qui manco serà capaç de reconèixer virtuts en els que compartim menys idees i de reconèixer defectes entre aquells de qui ens sentim més pròxims.

Aquesta lent, que pens que funciona tal i com ho he descrit, es va distorsionant quan retrocedim cap al passat. I, de mica en mica, queim més fàcilment en posicions maniqueistes, en pel·lícules de bons i dolents. Per a molta gent, encara, la guerra dita civil espanyola (1936-39) ha esdevingut una història de bons i dolents, en què un bàndol era el bo i el dolent l’altre (segons la posició ideològica de cadascú). Salvat que un era legítim i l’altre s’hi va alçar en contra (i potser fins i tot això té quelcom de maniqueu), tota la resta resulta pura ideologització dels fets.

El maniqueisme impedeix de veure, per exemple, l’efecte de les lluites internes entre bàndols, i les diferències existents a l’interior de cada bloc contendent. La recuperació de la memòria històrica hauria de passar, doncs, bàsicament, per intentar entendre millor el passat, en la seua multiplicitat de matisos. Igualment, hauria de passar per poder fer net d’aquest passat, i per retornar la dignitat a aquells a qui se’ls ha volgut prendre durant dècades. Per tant, no pens que saber on són els enterrats a fosses comunes ni la recuperació de les seues despulls sigui cosa del passat. Ben al contrari: es tracta de reconstuir quelcom ara del que es va desfer en una altra època.

Correlativament, estaria bé d’intentar entendre què va ocórrer en cada etapa històrica, començant per aquelles que tenim més distorsionades (probablement perquè encara no ens queden prou lluny com per poder reduir-les a la indiferència). Per aconseguir-ho s’ha d’acabar amb idealitzacions més o manco infantil i amb la presentació dels fets com a històries de bons i dolents. En aquest sentit, tenim una aportació magnífica d’en Joan Sales, un novel·lista valuós i un editor competent, a la seua Incerta glòria. Record que la novel·la d’en Sales, llegida en la meua joventut, em va impactar profundament, perquè era la primera vegada en què hi veia els matisos del bàndol republicà (idealitzat per tots aquells que trobàvem abominable la dictadura franquista).

A partir d’en Sales, vaig poder entendre les batusses entre el govern de l’Estat i el govern de la Generalitat (no sé a què em sona tot això), les trifulgues entre els anarquistes i els comunistes, les batusses mortíferes dins el comunisme mateix, l’assassinat d’en Nin, el paper del sinistre Beria i tantes i tantes altres coses. Me’n va arribar un episodi boirós que ara en Guillem Martí ha novel·lat magníficament a Cremeu Barcelona!: l’intent dels comunistes, sota direcció de Moscou, de cremar la ciutat de Barcelona abans que hi entrassin els feixistes. I com qui va evitar la desfeta va ser precisament un comunista català, conseller del PSUC, de nom Miquel Serra i Pàmies.

Més endarrere, la història de bons i dolents es va convertint senzillament en Història. I arriba un punt en què ja només intentam mirar els fets, allò que va ocórrer, sense entrar en la qualificació moral (en general) dels personatges que hi apareixen.

Per a nosaltres, els ciutadans de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, aquests anys estam en disposició de caure en el parany maniqueu al voltant de l’ocupació borbònica i de l’establiment de la Nova Planta als nostres països. Hauríem de mirar d’evitar-ho.

Atenent als fets, perdérem les nostres llibertats (i mai no les hem recuperades del tot). Però els nostres tampoc no eren tots tan meravellosos. Basti la lectura del genial Victus, de n’Albert Sánchez-Piñol, que també ho ha novel·lat magníficament. La història (i la novel·la) de la caiguda de Mallorca i de la de les Pitiüses, emperò, encara està molt per fer.

CONVENCEU!

“Ganaréis, porque tenéis la fuerza, pero no convenceréis, porque no tenéis la razón”. Aquesta frase la va dir Miguel de Unamuno, aleshores rector de la Universitat de Salamanca, davant nombroses autoritats franquistes. Li va valer que els darrers dies de la seua vida els passàs sota arrest domiciliari, si no ho record malament. Però la frase va quedar clarament per a la posteritat. Els governants democràtics –aquells, evidentment, de democràtics no en tenien ni un pèl- no s’han de conformar mai vencent (ni que ho facin a les urnes), sinó que han de fer tot el possible per convèncer.

En el procés sobiranista que s’està portant a terme a Catalunya, fins ara, hem observat una disfunció brutal entre independentistes i unionistes: mentre els independentistes van desgranant gruixuts argumentaris sobre els beneficis de la independència, els unionistes no fan absolutament res per intentar convèncer els altres dels beneficis de la seua posició. Els independentistes expliquen que, amb la independència, Catalunya sofriria menys espoli fiscal, podria dur a terme la seua pròpia política econòmica, hi hauria més diners disponibles per a la realització de polítiques socials (amb la qual cosa millorarien, per exemple, la sanitat i l’educació), garantiria un futur per a la llengua catalana, tendria presència directa davant les institucions europees i a nivell internacional, comptaria amb elements propis per a la solidaritat interterritorial, participaria directament en la construcció d’Europa… Cada dia s’esgrimeixen nous arguments a favor de la independència. I aquests arguments van troban els seus nous convençuts. Només aquesta actitud, extraordinàriament positiva i proactiva, explica que els catalans hagin estat capaços de mantenir, durant quatre anys consecutius, manifestacions de més d’un milió de persones a la Diada Nacional de Catalunya. A quin país d’Europa ha ocorregut quelcom de semblant?

Des del cantó unionista, hem sentit tot tipus d’arguments amenaçadors: que Catalunya quedaria fora de la Unió Europea i de l’euro, que tancaran el president de la Generalitat i els seus consellers, que se suspendrà l’autonomia… Fins i tot hi ha hagut algun extraterrestre que ha amenaçat amb l’ús de la força militar per impedir la independència. Hem escoltat amenaces, amenaces i més amenaces, però no hem trobat ni un sol argument per mantenir Catalunya dins Espanya.

L’únic argument que devia anar en aquesta direcció ha sortit de la boca de na Francina Armengol, presidenta del Govern de les Illes Balears, en un míting del PSC (i pens que, de la doble interpretació que se’n pot fer, ella no devia implicar-hi la independentista): ha dit que no pot ser que es faci una frontera entre Catalunya i les Illes Balears, i que això no ho permetrem mai. Evidentment, l’alegria entre els independentistes de pedra picada de les Illes Balears ha estat immensa, perquè, evidentment, el que volem és que no hi hagi cap frontera entre Catalunya i les Illes Balears, sinó que les Balears s’incorporin, tan aviat com sigui possible, a la futura República Catalana. L’argument de la presidenta de les Balears ens sona a música celestial. Però supòs que bona part dels que se l’escoltaven, al míting del PSC, ho devien interpretar d’una altra manera. Tan de bo vagi errat!

Fora de l’argument de na Francina Armengol, no he escoltat ni un sol argument de pes a favor de mantenir Catalunya dins Espanya. Què s’ha fet des del PSC, des del PP, des de Catalunya sí que es pot, des de Ciutadans, per convèncer els catalans que és millor continuar units a Espanya que no construir una Catalunya independent? On són els arguments a favor de mantenir-se dins l’Estat espanyol?

Aquesta pobresa d’arguments encara cau  més pel seu propi pes a les Illes Balears. A Catalunya tenen un important dèficit fiscal amb l’Estat, però el nostre és més notable. A Catalunya no gestionen la seua pròpia hisenda; nosaltres tampoc. A Catalunya, amb la independència, tendrien més recursos per a Sanitat i Educació; nosaltres també. I què dir de la nostra malmenada llengua catalana, molt més en precari a les Balears que no a Catalunya! Els arguments per la independència són encara molt més forts a les Balears. I els arguments per escollir continuar sent súbdits del Regne d’Espanya, nuls del tot. Convenceu-me! Convenceu-nos. Si no, les Balears i el País Valencià, darrere Catalunya, han de fer el mateix camí.

I, si no ho intentau per utilitat immediata o per convicció vostra, almenys intentau-ho per dignitat. No es pot respondre a un discurs positiu i sa només amb absurdes amenaces.

BERNAT JOAN I MARÍ

ABELLES

Segons la definició que llegim al Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, una abella és un  petit insecte himenòpter de la família dels àpids (Apis mellifica) que viu en eixams i produeix mel”. Els humans fa mil·lennis que aprofitam la mel de les abelles, amb moltes aplicacions saludables, tant en gastronomia com en cosmètica o en l’elaboració de diversos productes farmacèutics. Sense les abelles ens hauríem perdut molts plaers destacats, i moltes utilitats més que evidents.

                                                                                  

Ara bé, una part important de la utilitat de les abelles no se’ns mostra d’una manera tan clara. Em referesc, naturalment, a la pol·linització de moltes espècies vegetals. Va ser aquesta utilitat la que va portar Albert Einstein a manifestar, no sé si exageradament o amb certesa científica, que, si desapareguessin les abelles, en cinc anys nosaltres, com a espècie, també estaríem ballant a la corda fluixa. Ell crec que directament va dir que també desapareixeríem.

Les abelles formen part de la nostra societat tradicional, a les illes d’Eivissa i Formentera. Abans dels grans canvis socioeconòmics de les últimes dècades, quan encara érem una societat amb economia de supervivència, qui més qui manco tenia un parell de caseres d’abelles per proveir-se de mel. En moltes ocasions, la mel substituïa el sucre, i potser fins i tot en millorava, amb escreix, les seues funcions. Ara la mel, en cuina, per exemple, es fa servir menys, però a l’Edat mitjana (i en altres etapes de la Història) era usada profusament. Avui és clarament superada pel sucre i per edulcorants elaborats químicament. Però, de manera més o menys intensa, continua present a la nostra societat. I ningú no discuteix que es tracta d’un producte ben apreciat.

Les abelles, així mateix, constitueixen un termòmetre per a les coses que feim bé o que feim malament en relació a la conservació del medi ambient. L’ús de determinats pesticides en agricultura constitueix una xacra ferotge per a les abelles. Quan s’usen productes contaminants o nocius per a la salut, les abelles immediatament se’n fan ressò. En disminueix el nombre i comencen a contraure malalties. Les abelles, d’alguna manera, ens avisen que no estam fent les coses bé. Si les abelles proliferen, en canvi, es demostra una salut mediambiental acceptable.

En aquest sentit, vaig trobar molt interessant, per exemple, que en un lloc com el Camp d’Aprenentatge de sa Cala hi hagués un eixam d’abelles, en plena producció, visitable i observable per part dels estudiants que hi van a fer estades. Ho trob perfecte. I he pogut comprovar que ara es fa atenció a les abelles a llocs ben diversos. Fa uns anys, vaig hostatjar-me a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, durant la meua estada habitual a la Universitat Catalana d’Estiu. Compartírem cel·les amb la comunitat, alguns dels professors de l’UCE. Ens va sorprendre que, molt a prop de les cel·les, en un petit jardí, hi havia un parell de cases d’abelles, que proveïen de mel aquells bons eremites. I, a la vora d’aquell mateix lloc, aquest estiu, la diputada de l’Scottish National Party Christina McKilvie m’explicava que ara han posat abelles al Parlament d’Escòcia, a Hollyrood. No sé gaire com ho deuen gestionar, perquè el Parlament projectat per l’arquitecte català Enric Miralles, una meravella arquitectònica, es troba situat dins Edimburg, just a la falda de la muntanya on hi ha el castell que senyoreja la capital escocesa. Certament, de vegetació n’hi ha una mica, al voltant, però tampoc no és en ple camp.

Escric aquestes reflexions sota l’impacte que m’ha causat llegir la notícia que s’havien destrossat, aparentment de manera voluntària, diverses cases d’abelles a Benimussa. Sembla ser que haurien pogut desaparèixer al voltant de 700.000 abelles! I la notícia afegia que s’han produït d’altres atacs similars al nord de l’illa. Ho trob el súmmum de l’estupidesa. Qui en pot treure benefici, de destrossar cases d’abelles? L’estupidesa en estat químicament pur consisteix a fer mal a algú altre sense treure’n cap benefici per a un mateix (com òbviament deu ser el cas).

Mentrestant, crec que mereix la pena encoratjar l’activitat dels apicultors que, deixant-hi feina i diners, fan que hi continuï havent cases d’abelles, que en tenen cura i se’n preocupen. Se’n poden beneficiar ells mateixos, però bàsicament ens en beneficiam tots. Perquè les abelles resulten fonamentals per a nosaltres com a societat, per a nosaltres com a espècie.

Potser em torn a enganxar al blog. Seria una bona manera d'anar-hi pujant publicacions i de tenir-ho tot una micona més ordenat

Quan la natura dorm...

Som enmig de l'estiu, encara que no sigui especialment canicular. Fa cosa d'una setmana vaig publicar un article a Diario de Ibiza sobre una reflexió que una vegada feia un col·lega de professió, tot intentant mostrar les contradiccions que suposen l'activitat turística. Com que a les Balears -i a la nació catalana, en general- el turisme ocupa un lloc importantíssim en la nostra economia, he cregut oportú de col·locar aquest article també al blog. Agafem-nos-ho com la primera reflexió des de sa Carroca.

A L’ESTIU, LA NATURA REPOSA

                 

En una d’aquelles converses amb les que ens regalava als esplais, a l’Institut Santa Maria d’Eivissa, en Cristòfol Guerau de Arellano, catedràtic de Ciències Naturals, assajava una teoria ecològica sobre per què una societat que viu del turisme té tota una sèrie de problemes afegits. I no es referia només als problemes que podem veure, de manera molt clara, dins el sistema educatiu: manca d’arrelament a la societat d’aquelles persones que viuen mig any en un lloc i mig any en un altre, dificultats derivades del fet de treballar uns mesos i estar a l’atur la resta, mobilitat entre llocs diferents sense una seguretat de continuïdad (no poden plantar els peus a terra de manera gaire clara), desestructuració familiar, inseguretat econòmica… Es refereia, bàsicament, a la pulsió de la natura, i com intentar modificar-la amb la intervenció humana pot comportar tota una sèrie de problemes als humans, que, creient-nos totpoderosos, tenim tendència a voler canviar radicalment.

A l’estiu, comentava Mestre Arellano, quan la natura descansa, quan tot reposa a causa de l’extrema calor que sol fer i de les males condicions per a qualsevol tipus d’activitat, és quan la majoria de la gent, aquí, treballa més. Això no pot anar bé de cap de les maneres!

Certament, el fet que moltes persones escullin la nostra part del món per venir-hi a reposar comporta, com a torna, que una bona part de les persones que formen la nostra societat s’hagin de dedicar a una activitat frenètica, a treballar durament per poder assegurar una supervivència més o menys digna durant la resta de l’any. Els mateixos bioritmes, doncs, deuen quedar afectats per aquesta disfunció entre allò que li aniria bé al cos (comptant-hi, naturalment, la part psicològica), i allò que, senzillament, pot permetre de guanyar-se la vida.

No s’ha analitzat suficientment el cost social que té per a nosaltres el fet de viure bàsicament del turisme. No pretenc, en aquestes ratlles, discutir que el turisme sigui (ni tan sols que hagi de ser) la nostra principal indústria, i crec haver expressat prou clarament en diverses ocasions com pens que s’ha de tenir cura d’aquesta indústria, i els esforços que cal dedicar-hi. Però una cosa no treu l’altra, sinó que justament ajudaria a complementar-la. Viure del turisme té tota una sèrie de costos socials als quals caldria fer front, i que tenen a veure, fonamentalment, amb el desarrelament, la desestructuració social, les dificultats per “plantar els peus a terra en algun lloc”, circumstància tan absolutament necessària per a tantes i tantes de coses. Per exemple, l’arrelament guarda una relació molt directa amb el progrés acadèmic. O amb la manca de conflictivitat social. No ens hem atrevit, emperò, a plantejar seriosament aquesta circumstància, potser perquè no sabem encara com hem de plantejar-la, o perquè no tenim ben avaluades les conseqüències de viure del turisme, de manera una mica panoràmica.

D’altra banda, existeixen alguns aspectes en què sí que se segueix de manera clara la lògica de la natura. Observem, per exemple, com l’activitat política aquest estiu està passant per una letàrgia, potser del tot necessària. Després de les eleccions del 22M, una part de l’espectre polític es va dedicar a la celebració de la victòria, i una altra passà per una primera etapa catatònica que, seguint un raonament mínimament lògic, se suposa que ja hauria d’haver acabat. Alguns varen veure clar que s’havien de produir replantejaments importants en la línia seguida durant anys. D’altres, copsaren la necessitat de repensar els propis projectes i de buscar fórmules per poder connectar amb una societat que potser no coneixen prou, d’altres canviaren el catecisme per torrar-se una mica al sol i generar endorfines, d’altres… En definitiva, un observador extern diria que, quan la natura dorm, la política també, cosa que ens ajustaria l’activitat política a un paradigma ecològic clar.

Dormir, emperò, vol dir recuperar forces. I oxigenar el cervell, perquè pugui funcionar millor. Esperem que setembre ens desvetlli que la llarga migdiada estival ha servit per a ambdues coses.

BERNAT JOAN I MARÍ

Benvinguts

Missatge senzill, per obrir fraternalment els braços a les persones que vulgueu compartir aquestes reflexions. Benvinguts. Benvingudes.