UNA RAÓ PER MANTENIR EL SENAT

                                                       

He manifestat en diverses ocasions els meus dubtes –des d’aquesta mateixa tribuna, i des d’algunes altres- sobre la necessitat de mantenir el Senat entre les institucions de l’Estat espanyol. Ara em preocupa una mica la meua posició, perquè veig que coincidesc amb Ciutadans, altrament Partit per la Ciutadania, liderat per Albert Rivera, que ara aspira a presidir el govern espanyol. Em preocupa per l’extraordinària distància d’idees entre qui signa i l’esmentat Rivera, almanco pel que fa referència a la qüestió nacional. Però tenir o no tenir Senat a Madrid afecta la qüestió nacional. Com també l’afecta una altra proposta d’en Rivera que subscric completament, i que alguns vàrem formular tres dècades abans que ell: la de suprimir les diputacions provincials. A què treu cap una administració “provincial”, quan ja poden fer les seues funcions les institucions autonòmiques? Es tracta d’aprimar l’administració, que és un principi liberal. I en això també coincidim. Si en Rivera hagués assumit com a propi el país on va néixer (encara que alguna vegada s’hagi vantat de ser xarnego, com si fos més o menys honorífic que aplicar-se qualsevol patronímic a l’ús), se’l podria votar. En les actuals circumstàncies, evidentment, només el poden votar aquells que estiguin per una Espanya única, mononacional, monolíngüe, recentralitzada i monolítica. Que, per cert, d’aquests n’hi ha un bon grapat. I no només a les Castelles.

En aquesta campanya electoral, els socialistes catalans han recuperat una vellíssima idea de Pasqual Maragall (de quan encara els Maragall volien reformar Espanya): la de portar el Senat a Barcelona. Si els dirigents espanyols haguessin tengut una micona de vista, això ho haurien fet al principi de la Transició. Si el Senat funcionava com fins ara, de tota manera, tant fa que siga a Barcelona com que estigui situat a Madrid. En fi, sent com és ara, segurament val més que sigui a Madrid. Perquè l’únic sentit que hauria tengut el Senat hauria estat com a cambra de les nacionalitats (o de les nacions, o de les nacions sense estat, o dels pobles, o del que se’n vulgui dir). La qüestió territorial era prou important, quan encara tenia remei, al regne d’Espanya, com per dedicar-li una cambra parlamentària.

Un Senat que hagués constituït la representació de les quatre nacions que integren el regne d’Espanya hauria pogut desenvolupar un paper interessant, si hagués estat concebut d’aquesta manera. Però, perquè això hagués pogut ocórrer, primer hi hauria d’haver hagut un acord, al principi de la Transició, de considerar realment Espanya com un estat plurinacional. No va funcionar així. Malgrat la creació de l’Estat de les autonomies, una majoria no hi creien en l’autonomia, i només l’entenien com una mera descentralització. La sobirania i el poder estan centralitzats i recauen en els que es reclamen representants del “poble espanyol”.

Mentre no es reconeixi aquesta pluralitat nacional de l’Estat, el Senat no té gaire sentit. Portar la discussió a si ha de ser a Madrid o s’ha de traslladar a Barcelona resulta d’allò més friki, sobretot si tenim en compte que portar-lo a Barcelona podria ser deixar-lo en una nova república, d’aquí a una temporada. Cosa que tampoc, des d’un punt de vista estrictament institucional, a l’Estat espanyol no li convé gens ni mica.

M’ho mir i m’ho torn a mirar, m’ho pens i m’ho torn a pensar i no trob per on agafar-ho.  Fins ara era incapaç de trobar raons per al manteniment del Senat espanyol, i tenia la temptació d’apuntar-me a les retallades institucionals que proposa el galant de moda. Però en Jaume Ferrer, president del Consell de Formentera, m’ha refrescat una raó per mantenir el Senat: que Formentera tengui un senador. Formentera fa temps que reclama un senador propi (de fet, s’ha anat repetint elecció rere elecció, sense que des de l’Altiplà hi hagi hagut ningú que n’hagi fet un brot de cas).

Si la més recòndita de les illes africanes pertanyents al regne d’Espanya compta amb un senador propi, no se’l mereix també l’illa de Formentera? Idò, a veure si hi ha sort! I, quan finalment Formentera compti amb el seu senador, mirarem de trobar-lo i de convèncer-lo perquè, o bé reformi el Senat fins a convertir-lo en la Cambra de les Nacionalitats, o que el tanqui. Res de proposar que portin el Senat a Formentera, que encara s’hi apuntarien!

BERNAT JOAN I MARÍ

EL VESPER SIRIÀ

Que ara tothom, excepte en Rajoy, estigui bombardejant Síria no treu que ens hàgim mirat, des d’Occident, Síria amb un paternalisme molt nostrat. Per mi, constitueix una mostra de paternalisme aquest toc d’autoinculpació permanent a la qual, amb un massoquisme extraordinari, ens aferram de manera continuada. Per a alguns analistes, tots els mals de Síria els hem provocat nosaltres. Quan dic nosaltres vull dir, a grans trets, els europeus i els americans del nord. Els dolents per excel·lència, vaja.

Intentar entendre què està passant a l’Orient mitjà i les seues derivacions deu ser una mica més complex que això, si la majoria dels líders mundials que s’estan arromangant per intentar fer-hi alguna cosa no arriben a saber gaire bé què s’hi ha de fer, com han d’actuar.

En la lluita contra el (diuen) mal anomenat Estat islàmic, ha destacat poderosament el paper dels kurds. El Kurdistan es troba dividit entre l’est de Turquia, el nord d’Iran, el nord d’Iraq i el nord de Síria, amb alguna tallaruca dins àrees de les antigues repúbliques turcòfones del Caucas. Els kurds, que varen ser l’avançada a l’hora de derrocar Saddam Husein, ara ho tornen a ser a l’hora de plantar cara a l’Estat islàmic. Els kurds són majoritàriament musulmans, de la branca sufí, que preconitza un Islam poc mediatitzat, en què cada persona manté un intercanvi estrictament individual amb Al·là. En molts aspectes, des del meu punt de vista d’individu llec en temes religiosos, hi ha semblances entre el protestantisme i el sufisme. Idò bé, els kurds han mantengut a línia l’Estat islàmic pel flanc nord i han evitat que els fanàtics (autodefinits com a) islamistes entrassin, per exemple, dins territori del Kurdistan meridional (l’única part de la nació que compta amb un evident poder polític propi).

Hem vist, emperò, que la comunitat internacional no ha reconegut prou la lluita dels kurds i no ha estat capaç, ni tan sols, de posar-los un paraigua davant l’envestida turca dels últims mesos. Turquia és un valuós aliat de la coalició internacional contra l’Estat islàmic (no sabria dir ja si també contra el règim d’Al Assad). Per això, amb més raó, els socis i aliats l’haurien d’haver comminat a tractar de manera democràtica el Kurdistan i els kurds. I no ho han fet.

En l’atac a l’Estat islàmic sembla que hi ha un acord ben clar entre tots els participants en l’actual conflicte a Síria. Hi estan en contra els europeus, els americans i els russos. Però hi ha divergències importants a l’hora de decidir quina posició prendre davant el règim sirià d’Al Assad, que, al cap i a la fi, ha estat el causant de l’esclat del conflicte. Tot va començar, recordem-ho, amb les “primaveres àrabs” per derrocar els dictadors, quan la gent de Síria va iniciar la revolta contra el seu règim baassista. Els europeus i els americans consideren que no seria factible una pau duradora i sòlida a Síria si continuava el règim actual, mentre que Vladimir V. Putin no s’amaga de les seues simpaties pel president sirià i mostra sempre que pot la voluntat de mantenir-lo al capdavant del país.

Qui lluita contra qui? No és fàcil tampoc fer-ne el mapa. Ni els islamistes ni l’oposició democràtica ni bona part dels kurds no volen que continuï el règim baassista. Per tant, tots contra Al Assad. D’altra banda, els islamistes van contra els kurds, contra els demòcrates sirians i contra Al Assad. Els kurds lluiten contra els islamistes i, una bona part, també contra el règim. I els que puguin quedar de l’oposició democràtica al règim sirià barallen contra el govern del dictador i contra l’Estat islàmic. Correlativament, els russos batallen contra els islamistes (i contra els demòcrates, quan els fuig la mà) i donen suport al règim, mentre els europeus i els americans lluiten contra el règim i contra els islamistes. Turquia, teòricament, també està contra el règim i contra els islamistes, però aprofita el conflicte per hostigar els kurds. L’Aràbia Saudita, teòricament, està dins la coalició internacional contra l’Estat islàmic, però, per sota mà, molts analistes veuen claríssim que li aporta el finançament necessari perquè pugui expandir-se. L’Iran vetlla només per la minoria xiïta, però fa els moviments necessaris per mirar de neutralitzar l’expansionisme de l’Aràbia Saudita. No debades l’Iran i l’Aràbia Saudita es disputen l’hegemonia, en el camp musulmà, a l’area de l’Orient mitjà. Egipte sembla que juga en una altra lliga.

Vist el panorama, qualsevol explicació simplista sobre el que ocorre a Síria resulta, si més no, irresponsable o pueril. I qualsevol suposició de solució fàcil només pot ser fruit del desconeixement més profund del que ocorre en aquella part del món. Per prendre decisions sobre aquestes qüestions, com a mínim, hauríem de pensar quins valors defensen cadascuna de les parts en lluita. Potser això ens ajudaria a aclarir algunes coses.

BERNAT JOAN I MARÍ