A QUÈ ENS OBLIGA EL NOSTE TEMPS
És del gran dramaturg i poeta Bertoldt Brecht la frase: “en
el nostre temps, escriure sobre floretes és un crim”. Cosa sabuda, Brecht es va
involucrar d’una manera molt apassionada en les batalles de caire social, i va
reivindicar el teatre i la poesia com a eines per transformar la societat.
Ho comentava amb l’amic periodista i home de teatre Vicent
Tur, durant la Fira del Teatre de Tàrrega: el component social, en una gran
quantitat d’obres de teatre, està retornant. El nostre temps, d’alguna manera,
està marcant la forma d’encarar la relació entre els autors i la realitat que
els circumda. No sé si en la poesia ocorre en la mateixa mesura (ens hi hauríem
d’entretenir una mica més per poder-ho afirmar o rebatre), però no fóra
estrany, tenint en compte les sotragades a què estam sotmesos, aquí i en altres
llocs del nostre planeta.
A la primera cosa que ens hauria d’obligar el nostre temps,
si ens permetem d’escriure opinions a través dels mitjans de comunicació, o si
treballam com a comunicadors, és a no tergiversar, en la mesura en què siguem
capaços de fer-ho, les coses que passen. Ja se sap que, segons qui ho observa,
sis-centes mil persones en una manifestació poden ser molta gent o ser molt
poca. Però no es pot ajustar la xifra a una cosa o a l’altra com si fos un
xiclet: o són moltes o són poques, però no són moltes a Madrid i poques a
Barcelona, posem per cas. Sis-cents mil ucraïnesos manifestant-se tenen el
mateix pes que sis-cents mil habitants de Hong-Kong. O no? Dir la veritat no
implica, per descomptat, coincidir amb les idees, sinó, senzillament, fer un
esforç per no tergiversar les coses.
El nostre temps ens obliga, també ho pens, a un cert
compromís. Per exemple, a l’hora de treballar per aconseguir que la Mediterrània
deixi de ser una mar on dia a dia hi ha persones que hi perden la vida buscant
un futur millor. No coincidirem, potser, a l’hora de proposar solucions. Però
s’ha de treballar honestament per buscar-les. Entenc que la situació actual és
insostenible, i que hi ha corresponsabilitat entre les dues ribes de la nostra
mar a l’hora de trobar una sortida. Al meu modest entendre, la sortida passa
perquè Europa col·labori, en la mesura de les seues possibilitats, en el
desenvolupament de la riba sud, i més sud enllà. I perquè continuï sent terra
d’asil per a aquells que busquen fugir de la persecució política, per exemple.
Correlativament, s’ha de treballar perquè les condicions de vida siguin cada
vegada més favorables, al sud de la riba, i perquè continuem rebent gent al
nord, sense murs de contenció que no van en absolut amb la nostra manera
d’entendre la construcció d’un futur comú.
Com ens obliga, entenc, a comprometre’ns amb la construcció
europea en un moment en què aquesta es troba malmesa, per sotragades diverses.
I ens obliga a treballar perquè aquesta construcció política es faci sobre les
bases d’uns valors compartits, que, en etapes defensives, no sempre esgrimim
com tocaria.
El nostre temps continua obligant-nos a treballar perquè les
illes Balears tenguin el reconeixement que es mereixen, de cara a equilibrar
coses tan absolutament necessàries per al benestar de la gent com ara el
finançament autonòmic adequat. No es pot treballar honestament per al futur de
les Balears sense implicar-se en la batalla per aconseguir més poder polític
propi i més capacitat de decisió en mans de les nostres institucions.
Finalment, entre moltes altres coses, crec que el nostre
temps ens obliga a desdramatitzar algunes coses que hi ha tendència a veure
dramàticament. Vaig riure molt, en llegir la proposta de Vox d’entrar a les
aules dels instituts de les Illes Balears per comprovar si s’està adoctrinant o
no. La proposta és esperpèntica, i només buscava sortir als diaris. Però, per
part meua, no hi ha cap problema. Són convidats a les meues classes. Potser
s’espantaran si veuen un mapa del domini lingüístic català (mapa que som
especialment partidari que els meus alumnes tenguin ben clar), o si senten la
meua interpretació del que suposen per a la llengua catalana determinats fets
històrics… Però no podran demostrar que res de tot això no s’ajusti a una
recerca honesta de la interpretació dela realitat.
En fi, que no podem estar parlant de floretes quan moltes
conquestes socials, llibertats aparentment consolidades i valors compartits
s’estan posant en qüestió contínuament, tant en la pràctica, com, últimament,
també en el discurs.
BERNAT JOAN I MARÍ
