PUIGDEMONT, MAS, ACORD
A mode de megatwit, per
resumir-ho en tres paraules, avui dissabte: Puigdemont, Mas, Acord. Intentaré
explicar-lo a l’inrevés: és a dir, començant pel tercer mot i acabant pel
primer.
ACORD. Altra vegada in
extremis, el procés cap a la independència de Catalunya s’ha salvat. Ha passat
per tercera vegada, i ara era una mica més difícil que a les dues anteriors. La
primera ocasió es va produir en relació a la celebració del referèndum
(posteriorment, consulta) sobre la independència de Catalunya. Des dels òrgans
centrals de l’Estat es va assegurar que la consulta mai no se celebraria. Ho
varen dir, per activa i per passiva, Rajoy, Fernández Díaz, Sáens de
Santamaría… No hi haurà consulta, asseguraven. S’hi posava de peus el Tribunal
Constitucional, i tothom que fes falta. A Catalunya, també n’hi havia molts
(alguns d’ells sobiranistes) que apostaven que no hi hauria referèndum, ni
consulta, ni votació de cap tipus. N’hi va haver.
El segon pas, des del meu
punt de vista importantíssim, va ser la candidatura conjunta a les eleccions
catalanes de Convergència Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana de
Catalunya, sota el rètol de Junts pel Sí. JxSí va guanyar clarament les
eleccions, però no va tenir majoria absoluta. Això ha complicat el procés. Amb
majoria absoluta de JxSí ja estaria tot en marxa, i pens que segurament vent en
popa. El fet que l’electorat català donàs deu diputats a la CUP ha ral·lentit
el pas cap a la independència. I aquí ha sorgit el tercer escull. Tot feia preveure
que no hi hauria acord i que, finalment, s’haurien de convocar noves eleccions
al Principat. Els negociadors de l’acord, emperò, l’han salvat a l’últim minut.
Com en les altres dues ocasions. Hi va haver consulta (i més de dos milions de
catalans varen dir que Catalunya és sobirana), hi va haver candidatura conjunta
sobiranista a les eleccions catalanes (Junts pel Sí) i, finalment, també hi ha
acord de legislatura.
MAS. L’acord s’ha produït
a canvi que Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya i figura
principal del procés sobiranista (fins a hores d’ara), faci una passa al costat
i no sigui investit novament. Certament, Mas hauria pogut convocar eleccions
per al proper mes de març, però ha decidit fer-se a la banda, de moment, i
apostar per Carles Puigdemont com a futur president de la Generalitat.
Mas ha estat al centre de
la diana de tots aquells que no volen que Catalunya sigui independent. Mas ha
estat al bell mig dels trets que han sorgit de la caverna espanyola (PP i
Ciutadans), de l’esquerra espanyola (PSOE i Podemos), del colauisme barceloní i
de l’extrema esquerra principatina. Tothom qui tenia emperòs en relació a la
independència de Catalunya (des d’aquells que pensen que Catalunya és una
província espanyola fins a aquells que prefereixen una Catalunya espanyola
d’esquerres a una Catalunya independent que pugui decidir lliurement el seu
model polític i econòmic) no podia aguantar el president Mas. L’odi a Mas feia
donar la mà formacions polítiques tan aparentment diferents com PP i C’s o la
CUP i Catalunya en Comú.
Finalment, Artur Mas ha
decidit posar el seu potencial polític al servei del nou govern de Catalunya i
la seua capacitat organitzativa i d’actuació política al servei de Convergència
Democràtica de Catalunya, un partit que necessita reconstruir el seu espai,
després de la deriva d’Unió Democràtica de Catalunya. Pel bé de tots, pens que
se li ha de desitjar sort en aquest nou paper. Mas podrà ser molt útil, així
mateix, a l’hora de presentar el procés davant els diferents líders europeus i
mundials. No li manca experiència, coneixement ni prestigi.
PUIGDEMONT. I,
finalment, Mas proposa un nou president: Carles Puigdemont. En Puigdemont
arriba a la presidència de la Generalitat després d’anys com a diputat al
Parlament de Catalunya i essent batle de Girona i president de l’Associació de
Municipis per la Independència. Home
vinculat al món de la comunicació, ha treballat intensament per construir
quelcom de bàsic per fer la nació: l’espai comunicacional català.
Crec que ningú no en pot
discutir els mèrits. Demòcrata de pedra picada, patriota ferm, català
profundament autocentrat, bon coneixedor de Catalunya i del context
internacional, liberal progressista, presenta un perfil del tot adequat per
liderar el procés cap a la sobirania nacional. Personalment, el vaig poder
tractar quan, a Política Lingüística, Puigdemont en feia el marcatge des de
l’oposició parlamentària catalana. Infatigable a l’hora de vigilar la tasca
feta des de la Secretaria de Política Lingüística, crític quan convenia, va
actuar sempre de manera lleial, i mai no va fer cap pas que pogués perjudicar
en res el govern de Catalunya d’aleshores amb ànim partidista. Ben al contrari,
sempre vaig tenir la sensació de tenir al davant un home que posava el país per
davant de qualsevol altre condicionant. Esper que l’encerti (capacitats no n’hi manquen) i que tengui sort. Perquè ningú no pot dubtar que el camí resulta
difícil i ple d’esculls, però l’objectiu és extraordinàriament transcendent per
al país (i, de rebot, per al conjunt dels nostres països).
BERNAT JOAN I
MARÍ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada