UNA RAÓ PER MANTENIR EL SENAT

                                                       

He manifestat en diverses ocasions els meus dubtes –des d’aquesta mateixa tribuna, i des d’algunes altres- sobre la necessitat de mantenir el Senat entre les institucions de l’Estat espanyol. Ara em preocupa una mica la meua posició, perquè veig que coincidesc amb Ciutadans, altrament Partit per la Ciutadania, liderat per Albert Rivera, que ara aspira a presidir el govern espanyol. Em preocupa per l’extraordinària distància d’idees entre qui signa i l’esmentat Rivera, almanco pel que fa referència a la qüestió nacional. Però tenir o no tenir Senat a Madrid afecta la qüestió nacional. Com també l’afecta una altra proposta d’en Rivera que subscric completament, i que alguns vàrem formular tres dècades abans que ell: la de suprimir les diputacions provincials. A què treu cap una administració “provincial”, quan ja poden fer les seues funcions les institucions autonòmiques? Es tracta d’aprimar l’administració, que és un principi liberal. I en això també coincidim. Si en Rivera hagués assumit com a propi el país on va néixer (encara que alguna vegada s’hagi vantat de ser xarnego, com si fos més o menys honorífic que aplicar-se qualsevol patronímic a l’ús), se’l podria votar. En les actuals circumstàncies, evidentment, només el poden votar aquells que estiguin per una Espanya única, mononacional, monolíngüe, recentralitzada i monolítica. Que, per cert, d’aquests n’hi ha un bon grapat. I no només a les Castelles.

En aquesta campanya electoral, els socialistes catalans han recuperat una vellíssima idea de Pasqual Maragall (de quan encara els Maragall volien reformar Espanya): la de portar el Senat a Barcelona. Si els dirigents espanyols haguessin tengut una micona de vista, això ho haurien fet al principi de la Transició. Si el Senat funcionava com fins ara, de tota manera, tant fa que siga a Barcelona com que estigui situat a Madrid. En fi, sent com és ara, segurament val més que sigui a Madrid. Perquè l’únic sentit que hauria tengut el Senat hauria estat com a cambra de les nacionalitats (o de les nacions, o de les nacions sense estat, o dels pobles, o del que se’n vulgui dir). La qüestió territorial era prou important, quan encara tenia remei, al regne d’Espanya, com per dedicar-li una cambra parlamentària.

Un Senat que hagués constituït la representació de les quatre nacions que integren el regne d’Espanya hauria pogut desenvolupar un paper interessant, si hagués estat concebut d’aquesta manera. Però, perquè això hagués pogut ocórrer, primer hi hauria d’haver hagut un acord, al principi de la Transició, de considerar realment Espanya com un estat plurinacional. No va funcionar així. Malgrat la creació de l’Estat de les autonomies, una majoria no hi creien en l’autonomia, i només l’entenien com una mera descentralització. La sobirania i el poder estan centralitzats i recauen en els que es reclamen representants del “poble espanyol”.

Mentre no es reconeixi aquesta pluralitat nacional de l’Estat, el Senat no té gaire sentit. Portar la discussió a si ha de ser a Madrid o s’ha de traslladar a Barcelona resulta d’allò més friki, sobretot si tenim en compte que portar-lo a Barcelona podria ser deixar-lo en una nova república, d’aquí a una temporada. Cosa que tampoc, des d’un punt de vista estrictament institucional, a l’Estat espanyol no li convé gens ni mica.

M’ho mir i m’ho torn a mirar, m’ho pens i m’ho torn a pensar i no trob per on agafar-ho.  Fins ara era incapaç de trobar raons per al manteniment del Senat espanyol, i tenia la temptació d’apuntar-me a les retallades institucionals que proposa el galant de moda. Però en Jaume Ferrer, president del Consell de Formentera, m’ha refrescat una raó per mantenir el Senat: que Formentera tengui un senador. Formentera fa temps que reclama un senador propi (de fet, s’ha anat repetint elecció rere elecció, sense que des de l’Altiplà hi hagi hagut ningú que n’hagi fet un brot de cas).

Si la més recòndita de les illes africanes pertanyents al regne d’Espanya compta amb un senador propi, no se’l mereix també l’illa de Formentera? Idò, a veure si hi ha sort! I, quan finalment Formentera compti amb el seu senador, mirarem de trobar-lo i de convèncer-lo perquè, o bé reformi el Senat fins a convertir-lo en la Cambra de les Nacionalitats, o que el tanqui. Res de proposar que portin el Senat a Formentera, que encara s’hi apuntarien!

BERNAT JOAN I MARÍ

EL VESPER SIRIÀ

Que ara tothom, excepte en Rajoy, estigui bombardejant Síria no treu que ens hàgim mirat, des d’Occident, Síria amb un paternalisme molt nostrat. Per mi, constitueix una mostra de paternalisme aquest toc d’autoinculpació permanent a la qual, amb un massoquisme extraordinari, ens aferram de manera continuada. Per a alguns analistes, tots els mals de Síria els hem provocat nosaltres. Quan dic nosaltres vull dir, a grans trets, els europeus i els americans del nord. Els dolents per excel·lència, vaja.

Intentar entendre què està passant a l’Orient mitjà i les seues derivacions deu ser una mica més complex que això, si la majoria dels líders mundials que s’estan arromangant per intentar fer-hi alguna cosa no arriben a saber gaire bé què s’hi ha de fer, com han d’actuar.

En la lluita contra el (diuen) mal anomenat Estat islàmic, ha destacat poderosament el paper dels kurds. El Kurdistan es troba dividit entre l’est de Turquia, el nord d’Iran, el nord d’Iraq i el nord de Síria, amb alguna tallaruca dins àrees de les antigues repúbliques turcòfones del Caucas. Els kurds, que varen ser l’avançada a l’hora de derrocar Saddam Husein, ara ho tornen a ser a l’hora de plantar cara a l’Estat islàmic. Els kurds són majoritàriament musulmans, de la branca sufí, que preconitza un Islam poc mediatitzat, en què cada persona manté un intercanvi estrictament individual amb Al·là. En molts aspectes, des del meu punt de vista d’individu llec en temes religiosos, hi ha semblances entre el protestantisme i el sufisme. Idò bé, els kurds han mantengut a línia l’Estat islàmic pel flanc nord i han evitat que els fanàtics (autodefinits com a) islamistes entrassin, per exemple, dins territori del Kurdistan meridional (l’única part de la nació que compta amb un evident poder polític propi).

Hem vist, emperò, que la comunitat internacional no ha reconegut prou la lluita dels kurds i no ha estat capaç, ni tan sols, de posar-los un paraigua davant l’envestida turca dels últims mesos. Turquia és un valuós aliat de la coalició internacional contra l’Estat islàmic (no sabria dir ja si també contra el règim d’Al Assad). Per això, amb més raó, els socis i aliats l’haurien d’haver comminat a tractar de manera democràtica el Kurdistan i els kurds. I no ho han fet.

En l’atac a l’Estat islàmic sembla que hi ha un acord ben clar entre tots els participants en l’actual conflicte a Síria. Hi estan en contra els europeus, els americans i els russos. Però hi ha divergències importants a l’hora de decidir quina posició prendre davant el règim sirià d’Al Assad, que, al cap i a la fi, ha estat el causant de l’esclat del conflicte. Tot va començar, recordem-ho, amb les “primaveres àrabs” per derrocar els dictadors, quan la gent de Síria va iniciar la revolta contra el seu règim baassista. Els europeus i els americans consideren que no seria factible una pau duradora i sòlida a Síria si continuava el règim actual, mentre que Vladimir V. Putin no s’amaga de les seues simpaties pel president sirià i mostra sempre que pot la voluntat de mantenir-lo al capdavant del país.

Qui lluita contra qui? No és fàcil tampoc fer-ne el mapa. Ni els islamistes ni l’oposició democràtica ni bona part dels kurds no volen que continuï el règim baassista. Per tant, tots contra Al Assad. D’altra banda, els islamistes van contra els kurds, contra els demòcrates sirians i contra Al Assad. Els kurds lluiten contra els islamistes i, una bona part, també contra el règim. I els que puguin quedar de l’oposició democràtica al règim sirià barallen contra el govern del dictador i contra l’Estat islàmic. Correlativament, els russos batallen contra els islamistes (i contra els demòcrates, quan els fuig la mà) i donen suport al règim, mentre els europeus i els americans lluiten contra el règim i contra els islamistes. Turquia, teòricament, també està contra el règim i contra els islamistes, però aprofita el conflicte per hostigar els kurds. L’Aràbia Saudita, teòricament, està dins la coalició internacional contra l’Estat islàmic, però, per sota mà, molts analistes veuen claríssim que li aporta el finançament necessari perquè pugui expandir-se. L’Iran vetlla només per la minoria xiïta, però fa els moviments necessaris per mirar de neutralitzar l’expansionisme de l’Aràbia Saudita. No debades l’Iran i l’Aràbia Saudita es disputen l’hegemonia, en el camp musulmà, a l’area de l’Orient mitjà. Egipte sembla que juga en una altra lliga.

Vist el panorama, qualsevol explicació simplista sobre el que ocorre a Síria resulta, si més no, irresponsable o pueril. I qualsevol suposició de solució fàcil només pot ser fruit del desconeixement més profund del que ocorre en aquella part del món. Per prendre decisions sobre aquestes qüestions, com a mínim, hauríem de pensar quins valors defensen cadascuna de les parts en lluita. Potser això ens ajudaria a aclarir algunes coses.

BERNAT JOAN I MARÍ

"QUE LES VOSTRES DECISIONS RESPONGUIN A LES VOSTRES ESPERANCES, NO A LES VOSTRES PORS"  (NELSON MANDELA)

MEMÒRIA HISTÒRICA I MANIQUEISME

Resulta molt curiosa la percepció que els humans solem tenir del passat. En general, som conscients que el present és format per molts colors i per mols matisos diversos, que té un aire calidoscòpic extraordinàriament complex. Quan observam el present, som capaços d’entendre que els colors i els tons són diversos i complexos. Per molt que es pugui estar ofuscat per la ideologia, tothom acceptarà que no tot el que fan els adversaris resulta dolent ni tot el que fan aquells amb qui compartim més idees és bo. I qui més qui manco serà capaç de reconèixer virtuts en els que compartim menys idees i de reconèixer defectes entre aquells de qui ens sentim més pròxims.

Aquesta lent, que pens que funciona tal i com ho he descrit, es va distorsionant quan retrocedim cap al passat. I, de mica en mica, queim més fàcilment en posicions maniqueistes, en pel·lícules de bons i dolents. Per a molta gent, encara, la guerra dita civil espanyola (1936-39) ha esdevingut una història de bons i dolents, en què un bàndol era el bo i el dolent l’altre (segons la posició ideològica de cadascú). Salvat que un era legítim i l’altre s’hi va alçar en contra (i potser fins i tot això té quelcom de maniqueu), tota la resta resulta pura ideologització dels fets.

El maniqueisme impedeix de veure, per exemple, l’efecte de les lluites internes entre bàndols, i les diferències existents a l’interior de cada bloc contendent. La recuperació de la memòria històrica hauria de passar, doncs, bàsicament, per intentar entendre millor el passat, en la seua multiplicitat de matisos. Igualment, hauria de passar per poder fer net d’aquest passat, i per retornar la dignitat a aquells a qui se’ls ha volgut prendre durant dècades. Per tant, no pens que saber on són els enterrats a fosses comunes ni la recuperació de les seues despulls sigui cosa del passat. Ben al contrari: es tracta de reconstuir quelcom ara del que es va desfer en una altra època.

Correlativament, estaria bé d’intentar entendre què va ocórrer en cada etapa històrica, començant per aquelles que tenim més distorsionades (probablement perquè encara no ens queden prou lluny com per poder reduir-les a la indiferència). Per aconseguir-ho s’ha d’acabar amb idealitzacions més o manco infantil i amb la presentació dels fets com a històries de bons i dolents. En aquest sentit, tenim una aportació magnífica d’en Joan Sales, un novel·lista valuós i un editor competent, a la seua Incerta glòria. Record que la novel·la d’en Sales, llegida en la meua joventut, em va impactar profundament, perquè era la primera vegada en què hi veia els matisos del bàndol republicà (idealitzat per tots aquells que trobàvem abominable la dictadura franquista).

A partir d’en Sales, vaig poder entendre les batusses entre el govern de l’Estat i el govern de la Generalitat (no sé a què em sona tot això), les trifulgues entre els anarquistes i els comunistes, les batusses mortíferes dins el comunisme mateix, l’assassinat d’en Nin, el paper del sinistre Beria i tantes i tantes altres coses. Me’n va arribar un episodi boirós que ara en Guillem Martí ha novel·lat magníficament a Cremeu Barcelona!: l’intent dels comunistes, sota direcció de Moscou, de cremar la ciutat de Barcelona abans que hi entrassin els feixistes. I com qui va evitar la desfeta va ser precisament un comunista català, conseller del PSUC, de nom Miquel Serra i Pàmies.

Més endarrere, la història de bons i dolents es va convertint senzillament en Història. I arriba un punt en què ja només intentam mirar els fets, allò que va ocórrer, sense entrar en la qualificació moral (en general) dels personatges que hi apareixen.

Per a nosaltres, els ciutadans de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, aquests anys estam en disposició de caure en el parany maniqueu al voltant de l’ocupació borbònica i de l’establiment de la Nova Planta als nostres països. Hauríem de mirar d’evitar-ho.

Atenent als fets, perdérem les nostres llibertats (i mai no les hem recuperades del tot). Però els nostres tampoc no eren tots tan meravellosos. Basti la lectura del genial Victus, de n’Albert Sánchez-Piñol, que també ho ha novel·lat magníficament. La història (i la novel·la) de la caiguda de Mallorca i de la de les Pitiüses, emperò, encara està molt per fer.

CONVENCEU!

“Ganaréis, porque tenéis la fuerza, pero no convenceréis, porque no tenéis la razón”. Aquesta frase la va dir Miguel de Unamuno, aleshores rector de la Universitat de Salamanca, davant nombroses autoritats franquistes. Li va valer que els darrers dies de la seua vida els passàs sota arrest domiciliari, si no ho record malament. Però la frase va quedar clarament per a la posteritat. Els governants democràtics –aquells, evidentment, de democràtics no en tenien ni un pèl- no s’han de conformar mai vencent (ni que ho facin a les urnes), sinó que han de fer tot el possible per convèncer.

En el procés sobiranista que s’està portant a terme a Catalunya, fins ara, hem observat una disfunció brutal entre independentistes i unionistes: mentre els independentistes van desgranant gruixuts argumentaris sobre els beneficis de la independència, els unionistes no fan absolutament res per intentar convèncer els altres dels beneficis de la seua posició. Els independentistes expliquen que, amb la independència, Catalunya sofriria menys espoli fiscal, podria dur a terme la seua pròpia política econòmica, hi hauria més diners disponibles per a la realització de polítiques socials (amb la qual cosa millorarien, per exemple, la sanitat i l’educació), garantiria un futur per a la llengua catalana, tendria presència directa davant les institucions europees i a nivell internacional, comptaria amb elements propis per a la solidaritat interterritorial, participaria directament en la construcció d’Europa… Cada dia s’esgrimeixen nous arguments a favor de la independència. I aquests arguments van troban els seus nous convençuts. Només aquesta actitud, extraordinàriament positiva i proactiva, explica que els catalans hagin estat capaços de mantenir, durant quatre anys consecutius, manifestacions de més d’un milió de persones a la Diada Nacional de Catalunya. A quin país d’Europa ha ocorregut quelcom de semblant?

Des del cantó unionista, hem sentit tot tipus d’arguments amenaçadors: que Catalunya quedaria fora de la Unió Europea i de l’euro, que tancaran el president de la Generalitat i els seus consellers, que se suspendrà l’autonomia… Fins i tot hi ha hagut algun extraterrestre que ha amenaçat amb l’ús de la força militar per impedir la independència. Hem escoltat amenaces, amenaces i més amenaces, però no hem trobat ni un sol argument per mantenir Catalunya dins Espanya.

L’únic argument que devia anar en aquesta direcció ha sortit de la boca de na Francina Armengol, presidenta del Govern de les Illes Balears, en un míting del PSC (i pens que, de la doble interpretació que se’n pot fer, ella no devia implicar-hi la independentista): ha dit que no pot ser que es faci una frontera entre Catalunya i les Illes Balears, i que això no ho permetrem mai. Evidentment, l’alegria entre els independentistes de pedra picada de les Illes Balears ha estat immensa, perquè, evidentment, el que volem és que no hi hagi cap frontera entre Catalunya i les Illes Balears, sinó que les Balears s’incorporin, tan aviat com sigui possible, a la futura República Catalana. L’argument de la presidenta de les Balears ens sona a música celestial. Però supòs que bona part dels que se l’escoltaven, al míting del PSC, ho devien interpretar d’una altra manera. Tan de bo vagi errat!

Fora de l’argument de na Francina Armengol, no he escoltat ni un sol argument de pes a favor de mantenir Catalunya dins Espanya. Què s’ha fet des del PSC, des del PP, des de Catalunya sí que es pot, des de Ciutadans, per convèncer els catalans que és millor continuar units a Espanya que no construir una Catalunya independent? On són els arguments a favor de mantenir-se dins l’Estat espanyol?

Aquesta pobresa d’arguments encara cau  més pel seu propi pes a les Illes Balears. A Catalunya tenen un important dèficit fiscal amb l’Estat, però el nostre és més notable. A Catalunya no gestionen la seua pròpia hisenda; nosaltres tampoc. A Catalunya, amb la independència, tendrien més recursos per a Sanitat i Educació; nosaltres també. I què dir de la nostra malmenada llengua catalana, molt més en precari a les Balears que no a Catalunya! Els arguments per la independència són encara molt més forts a les Balears. I els arguments per escollir continuar sent súbdits del Regne d’Espanya, nuls del tot. Convenceu-me! Convenceu-nos. Si no, les Balears i el País Valencià, darrere Catalunya, han de fer el mateix camí.

I, si no ho intentau per utilitat immediata o per convicció vostra, almenys intentau-ho per dignitat. No es pot respondre a un discurs positiu i sa només amb absurdes amenaces.

BERNAT JOAN I MARÍ

ABELLES

Segons la definició que llegim al Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, una abella és un  petit insecte himenòpter de la família dels àpids (Apis mellifica) que viu en eixams i produeix mel”. Els humans fa mil·lennis que aprofitam la mel de les abelles, amb moltes aplicacions saludables, tant en gastronomia com en cosmètica o en l’elaboració de diversos productes farmacèutics. Sense les abelles ens hauríem perdut molts plaers destacats, i moltes utilitats més que evidents.

                                                                                  

Ara bé, una part important de la utilitat de les abelles no se’ns mostra d’una manera tan clara. Em referesc, naturalment, a la pol·linització de moltes espècies vegetals. Va ser aquesta utilitat la que va portar Albert Einstein a manifestar, no sé si exageradament o amb certesa científica, que, si desapareguessin les abelles, en cinc anys nosaltres, com a espècie, també estaríem ballant a la corda fluixa. Ell crec que directament va dir que també desapareixeríem.

Les abelles formen part de la nostra societat tradicional, a les illes d’Eivissa i Formentera. Abans dels grans canvis socioeconòmics de les últimes dècades, quan encara érem una societat amb economia de supervivència, qui més qui manco tenia un parell de caseres d’abelles per proveir-se de mel. En moltes ocasions, la mel substituïa el sucre, i potser fins i tot en millorava, amb escreix, les seues funcions. Ara la mel, en cuina, per exemple, es fa servir menys, però a l’Edat mitjana (i en altres etapes de la Història) era usada profusament. Avui és clarament superada pel sucre i per edulcorants elaborats químicament. Però, de manera més o menys intensa, continua present a la nostra societat. I ningú no discuteix que es tracta d’un producte ben apreciat.

Les abelles, així mateix, constitueixen un termòmetre per a les coses que feim bé o que feim malament en relació a la conservació del medi ambient. L’ús de determinats pesticides en agricultura constitueix una xacra ferotge per a les abelles. Quan s’usen productes contaminants o nocius per a la salut, les abelles immediatament se’n fan ressò. En disminueix el nombre i comencen a contraure malalties. Les abelles, d’alguna manera, ens avisen que no estam fent les coses bé. Si les abelles proliferen, en canvi, es demostra una salut mediambiental acceptable.

En aquest sentit, vaig trobar molt interessant, per exemple, que en un lloc com el Camp d’Aprenentatge de sa Cala hi hagués un eixam d’abelles, en plena producció, visitable i observable per part dels estudiants que hi van a fer estades. Ho trob perfecte. I he pogut comprovar que ara es fa atenció a les abelles a llocs ben diversos. Fa uns anys, vaig hostatjar-me a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, durant la meua estada habitual a la Universitat Catalana d’Estiu. Compartírem cel·les amb la comunitat, alguns dels professors de l’UCE. Ens va sorprendre que, molt a prop de les cel·les, en un petit jardí, hi havia un parell de cases d’abelles, que proveïen de mel aquells bons eremites. I, a la vora d’aquell mateix lloc, aquest estiu, la diputada de l’Scottish National Party Christina McKilvie m’explicava que ara han posat abelles al Parlament d’Escòcia, a Hollyrood. No sé gaire com ho deuen gestionar, perquè el Parlament projectat per l’arquitecte català Enric Miralles, una meravella arquitectònica, es troba situat dins Edimburg, just a la falda de la muntanya on hi ha el castell que senyoreja la capital escocesa. Certament, de vegetació n’hi ha una mica, al voltant, però tampoc no és en ple camp.

Escric aquestes reflexions sota l’impacte que m’ha causat llegir la notícia que s’havien destrossat, aparentment de manera voluntària, diverses cases d’abelles a Benimussa. Sembla ser que haurien pogut desaparèixer al voltant de 700.000 abelles! I la notícia afegia que s’han produït d’altres atacs similars al nord de l’illa. Ho trob el súmmum de l’estupidesa. Qui en pot treure benefici, de destrossar cases d’abelles? L’estupidesa en estat químicament pur consisteix a fer mal a algú altre sense treure’n cap benefici per a un mateix (com òbviament deu ser el cas).

Mentrestant, crec que mereix la pena encoratjar l’activitat dels apicultors que, deixant-hi feina i diners, fan que hi continuï havent cases d’abelles, que en tenen cura i se’n preocupen. Se’n poden beneficiar ells mateixos, però bàsicament ens en beneficiam tots. Perquè les abelles resulten fonamentals per a nosaltres com a societat, per a nosaltres com a espècie.

Potser em torn a enganxar al blog. Seria una bona manera d'anar-hi pujant publicacions i de tenir-ho tot una micona més ordenat