Ser competents en educació

SER COMPETENTS EN EDUCACIÓ

Des de l’any 1997, les Illes Balears compten, almanco sobre el paper, amb competències exclusives en matèria d’Educació. Les competències, en el seu moment, varen ser traspassades amb una dotació molt inferior a la que es necessitava per poder fer una gestió adequada del sistema educatiu de les nostres illes, però això ja forma part del pack. El govern espanyol, al llarg de la Transició, sistemàticament, ha anat traspassant competències infradotades a les anomenades comunitats autònomes. Però bé, segurament una majoria devia valorar que més valia comptar amb competències encara que estiguessin insuficientment dotades que no deixar aquestes mateixes competències en mans del govern de l’Estat.

Ara bé, des del meu punt de vista, no es va arribar a aclarir què volia dir tenir competències exclusives en Educació. Atenent al llenguatge corrent, podríem considerar que les competències exclusives implicarien que el govern de les Balears determina, en tot i per tot, què s’ha de fer en l’àmbit de l’Educació a les nostres illes. Molt em sembla, emperò, que, en aquest cas, exclusives no implica exclusivitat, de la mateixa manera que autonomia no implica governar-nos a nosaltres mateixos. Al llarg de les últimes dècades s’ha anat promovent un llenguatge tan pervers que hi ha tota una sèrie de coses que, a nivell polític, signifiquen el contrari del que signifiquen en el llenguatge corrent. I que, per descomptat, resulten completament intraduïbles a cap altra llengua.

D’altra banda, no és que a les Illes Balears no hi hagi hagut intenció d’organitzar el nostre propi sistema educatiu. En la segona meitat de la dècada dels norantes del segle passat, amb el Partit Popular al govern de la nostra comunitat (dita) autònoma, es varen fer els primers esbossos en relació a la creació del que aleshores s’anomenava Model Educatiu Propi per a les Illes Balears. Fins i tot se’l coneixia amb les sigles MPIB. Després, el projecte va anar llanguint, en part perquè durant el govern del primer Pacte de Progrés el PP no va trobar altra manera de fer oposició que radicalitzant el seu espanyolisme. En aquest context, qualsevol intent de generar un model educatiu propi hauria topat, sistemàticament, amb una paret. Al Pacte, pens que encertadament, es va preferir fer la viu-viu, tenint en compte que la construcció d’un model educatiu propi requereix un consens molt més ampli que el cinquanta per cent més un.

Tot seguit va ser el mateix PP el que es va desentendre d’antigues vel·leïtats, i el projecte va passar a un estadi d’hivernació profunda. Mentrestant, es va fer el que es va poder en qüestions tan elementals com assentar mínimament la presència de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, dins el nostre sistema educatiu. I es dissenyaren alguns continguts que contribuïen a arrelar mínimament el sistema educatiu a la nostra societat. Però sense fer gaire llarg.

La conjuntura actual, aparentment, és més favorable que mai a reprendre la tasca de crear un model educatiu propi per a les nostres illes. Venim d’un enfrontament duríssim entre l’anterior govern de les Illes Balears i el gruix de la comunitat educativa del nostre país. Ens trobam amb un govern nou, amb una sintonia millor amb l’àmbit de l’Educació, però lligat de peus i mans per la LOMQE (herència del govern espanyol, en fase de no sabem exactament què; record, al cap i a la fi, del qui fou ministre Wert). Però, en una etapa que molts voldrien, en molts àmbits i sentits, constituent (o reconstituent), la LOMQE no hauria de ser un obstacle insalvable, a l’hora de començar a treballar per, realment, agafar les regnes de l’Educació a les Illes Balears.

I potser no estaria malament començar a agafar al peu de la lletra allò que les Balears tenen acordat i signat amb l’Estat. Si tenim competències exclusives en matèria d’Educació, les Balears –digui el que digui la LOMQE- estam perfectament en disposició d’articular el nostre propi sistema educatiu, d’acord amb el que decidim aquí, sense fermalls exteriors. Competències exclusives vol dir això, si no vaig errat.

En realitat, a hores d’ara, no som competents (segons part de la teoria que se’ns aplica) ni tan sols per establir els nostres propis curricula, ni per fer la distribució horària per matèries, ni per determinar en quina llengua (o en quines llengües) s’ha de vehicular el nostre sistema educatiu. Diuen que no podem decidir pràcticament res, però alhora se suposa que comptam amb competències exclusives en Educació. Si tenim aquestes competències, exercim-les. I, si no podem exercir-les, com a mínim posem en evidència les perfídies del llenguatge, en l’estructura profunda completament supremacista, que ens apliquen des de l’Estat espanyol.

BERNAT JOAN I MARÍ

Puigdemont, Mas, acord

PUIGDEMONT, MAS, ACORD

A mode de megatwit, per resumir-ho en tres paraules, avui dissabte: Puigdemont, Mas, Acord. Intentaré explicar-lo a l’inrevés: és a dir, començant pel tercer mot i acabant pel primer.

ACORD. Altra vegada in extremis, el procés cap a la independència de Catalunya s’ha salvat. Ha passat per tercera vegada, i ara era una mica més difícil que a les dues anteriors. La primera ocasió es va produir en relació a la celebració del referèndum (posteriorment, consulta) sobre la independència de Catalunya. Des dels òrgans centrals de l’Estat es va assegurar que la consulta mai no se celebraria. Ho varen dir, per activa i per passiva, Rajoy, Fernández Díaz, Sáens de Santamaría… No hi haurà consulta, asseguraven. S’hi posava de peus el Tribunal Constitucional, i tothom que fes falta. A Catalunya, també n’hi havia molts (alguns d’ells sobiranistes) que apostaven que no hi hauria referèndum, ni consulta, ni votació de cap tipus. N’hi va haver.

El segon pas, des del meu punt de vista importantíssim, va ser la candidatura conjunta a les eleccions catalanes de Convergència Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya, sota el rètol de Junts pel Sí. JxSí va guanyar clarament les eleccions, però no va tenir majoria absoluta. Això ha complicat el procés. Amb majoria absoluta de JxSí ja estaria tot en marxa, i pens que segurament vent en popa. El fet que l’electorat català donàs deu diputats a la CUP ha ral·lentit el pas cap a la independència. I aquí ha sorgit el tercer escull. Tot feia preveure que no hi hauria acord i que, finalment, s’haurien de convocar noves eleccions al Principat. Els negociadors de l’acord, emperò, l’han salvat a l’últim minut. Com en les altres dues ocasions. Hi va haver consulta (i més de dos milions de catalans varen dir que Catalunya és sobirana), hi va haver candidatura conjunta sobiranista a les eleccions catalanes (Junts pel Sí) i, finalment, també hi ha acord de legislatura.

MAS. L’acord s’ha produït a canvi que Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya i figura principal del procés sobiranista (fins a hores d’ara), faci una passa al costat i no sigui investit novament. Certament, Mas hauria pogut convocar eleccions per al proper mes de març, però ha decidit fer-se a la banda, de moment, i apostar per Carles Puigdemont com a futur president de la Generalitat.

Mas ha estat al centre de la diana de tots aquells que no volen que Catalunya sigui independent. Mas ha estat al bell mig dels trets que han sorgit de la caverna espanyola (PP i Ciutadans), de l’esquerra espanyola (PSOE i Podemos), del colauisme barceloní i de l’extrema esquerra principatina. Tothom qui tenia emperòs en relació a la independència de Catalunya (des d’aquells que pensen que Catalunya és una província espanyola fins a aquells que prefereixen una Catalunya espanyola d’esquerres a una Catalunya independent que pugui decidir lliurement el seu model polític i econòmic) no podia aguantar el president Mas. L’odi a Mas feia donar la mà formacions polítiques tan aparentment diferents com PP i C’s o la CUP i Catalunya en Comú.

Finalment, Artur Mas ha decidit posar el seu potencial polític al servei del nou govern de Catalunya i la seua capacitat organitzativa i d’actuació política al servei de Convergència Democràtica de Catalunya, un partit que necessita reconstruir el seu espai, després de la deriva d’Unió Democràtica de Catalunya. Pel bé de tots, pens que se li ha de desitjar sort en aquest nou paper. Mas podrà ser molt útil, així mateix, a l’hora de presentar el procés davant els diferents líders europeus i mundials. No li manca experiència, coneixement ni prestigi.

PUIGDEMONT. I, finalment, Mas proposa un nou president: Carles Puigdemont. En Puigdemont arriba a la presidència de la Generalitat després d’anys com a diputat al Parlament de Catalunya i essent batle de Girona i president de l’Associació de Municipis per la Independència. Home vinculat al món de la comunicació, ha treballat intensament per construir quelcom de bàsic per fer la nació: l’espai comunicacional català.

Crec que ningú no en pot discutir els mèrits. Demòcrata de pedra picada, patriota ferm, català profundament autocentrat, bon coneixedor de Catalunya i del context internacional, liberal progressista, presenta un perfil del tot adequat per liderar el procés cap a la sobirania nacional. Personalment, el vaig poder tractar quan, a Política Lingüística, Puigdemont en feia el marcatge des de l’oposició parlamentària catalana. Infatigable a l’hora de vigilar la tasca feta des de la Secretaria de Política Lingüística, crític quan convenia, va actuar sempre de manera lleial, i mai no va fer cap pas que pogués perjudicar en res el govern de Catalunya d’aleshores amb ànim partidista. Ben al contrari, sempre vaig tenir la sensació de tenir al davant un home que posava el país per davant de qualsevol altre condicionant. Esper que l’encerti (capacitats no n’hi manquen) i que tengui sort. Perquè ningú no pot dubtar que el camí resulta difícil i ple d’esculls, però l’objectiu és extraordinàriament transcendent per al país (i, de rebot, per al conjunt dels nostres països).

BERNAT JOAN I MARÍ

Govern i comunicació

GOVERN I COMUNICACIÓ

El Govern de les Illes Balears ha començat la legislatura (ara que ja en podem dir alguna cosa amb un mínim de fonament) actuant en la línia d’eixamplar les opcions d’informació i de comunicació. Aconseguir aquest eixamplament, en relació al que ens havia fornit el govern presidit per J.R. Bauzá, no era gaire difícil. Però sempre resulta interessant de poder comprovar alguns avenços importants.

En la seua dèria per obstaculitzar tot allò que suposàs una comunicació mínimament fluida entre les illes Balears i les altres comunitats autònomes amb què compartim llengua i cultura, es varen tallar les emissions del Canal 33 i del 3.24 (ambdós, canals de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió). No es va arribar a l’extrem que es patí al País Valencià, en què fins i tot es va tallar TV3 i es varen tancar els dos canals de la televisió pública del país (Televisió Valenciana), però la intenció era ben clara i manifesta. Tal i com havien promès tant MÉS com el PSIB en campanya electoral, els canals tancats pel PP varen ser recuperats abans d’acabar l’any 2015. Es tractava, senzillament, de tornar les coses al seu lloc, en una qüestió que senzillament afecta el dret a la informació dels ciutadans de les Illes Balears. Mentre a tot Europa s’intenta avançar en l’eliminació de les fronteres, també en l’àmbit de la comunicació i de la informació, aquí se’ns creaven fronteres dins el nostre àmbit lingüístic.

Esper que també es recuperarà aviat el requisit de coneixement de les dues llengües oficials per a l’exercici de la funció pública (requisit que també el govern del PP va eliminar, mostrant en quina consideració tenen l’oficialitat de la llengua pròpia de les Illes Balears). Tampoc no resulta excessivament dificultós i, senzillament, torna les coses a lloc i esdevé coherent amb l’Estatut d’autonomia, aparentment oblidat per determinades formacions polítiques.

Al País Valencià, malgrat el canvi de govern, no s’ha recuperat encara l’emissió dels canals de televisió catalans perquè, a València, posen per davant del dret a la informació la qüestió de la reciprocitat. I perquè hi hagi reciprocitat fa falta que es torni a posar en marxa la Televisió Valenciana. Així, quan TVV es pugui tornar a rebre també a Catalunya, els canals catalans podran ser rebuts a València.

De mica en mica, s’anirà reconstuint, idò, allò que el govern del Partit Popular va desfer, tant a les Illes Balears com al País Valencià. Ara bé, reconstruir allò que ja teníem no implica que estigui tot fet. El nostre Estatut d’autonomia estableix clarament entre les responsabilitats del Govern de les Illes Balears la de contribuir a l’existència de mitjans de comunicació en llengua catalana, a l’abast de tothom, en els diversos àmbits. Ara mateix, tenim oferta televisiva en català (relativament important), poca oferta radiofònica en la nostra llengua (comptam amb la generalista Catalunya Ràdio i també amb Catalunya Música, però no rebem, per exemple, Catalunya Informació; a més d’Ona Mediterrània), i encara menys premsa escrita. A les nostres illes, hi arriba regularment l’edició catalana d’El Periódico de Catalunya, i tenim a l’abast (només en paper dissabtes i diumenges) el diari Ara, així com diversos mitjans electrònics. Però, per exemple, no arriba a les Balears l’edició en llengua catalana de La Vanguardia, que al Principat ja supera en vendes l’edició en espanyol.

El Govern hauria de contribuir a aconseguir que arribin els diferents mitjans escrits en llengua catalana i, així mateix, hauria de treballar per establir mecanismes perquè aquests mitjan poguessin sorgir a les Balears, entre els que ja s’hi editen. Que diaris com Última Hora, Diario de Mallorca o Diario de Ibiza comptassin amb edició doble (en espanyol i en català) contribuiria, de manera important, a normalitzar l’espai de comunicació en la nostra llengua, i al mateix temps podria contribuir a eixamplar el nombre de lectors de diaris. Si El Periódico i La Vanguardia tenen doble edició és perquè econòmicament els resulta rendible. A les Balears, encara està per veure la hipotètica rendibilitat de treure els principals mitjans també en català. Però, en qualsevol cas, s’hauria d’explorar aquesta possibilitat, i des del Govern s’hauria de donar suport a la premsa escrita perquè pogués fer aquest nou pas endavant.

BERNAT JOAN I MARÍ

Bones maneres

BONES MANERES

Una de les qüestions filosòfiques aparentment més embolicades que ens podem trobar és la que fa referència a la relació entre l’ètica i l’estètica. Moltes vegades, en comentar determinats moviments literaris, s’ha confrontat l’esteticisme amb qualsevol voluntat d’incidir sobre la societat per millorar-la. Així, quan feim referència al Modernisme català, tot sovent confrontam el corrent regeneracionista (aquell que considerava que l’art havia de servir per canviar la societat, per fer-la evolucionar) amb el corrent esteticista o decadentista (els que propugnaven “l’art per l’art” i, almanco aparentment, es desvinculaven de la reforma social).

Supòs que qui més qui manco ha sentit alguna vegada l’opinió que de vegades determinades persones tenen un fons bo encara que presentin unes formes molt dubtoses. En aquests casos, solem considerar-los “destralers”, però els perdonam les destraleries perquè la bondat és allò que nia en el fons dels seus cors.

En un llibre, interessantíssim i encara molt actual, sobre Educació, titulat El desconcert de l’Educació, el sociòleg Salvador Cardús afirmava, sense cap mena de voluntat provocativa, que ell s’estimava més tenir vesins ben educats que no que fossin bones persones. Per què li donava aquesta importància, al fet de ser ben educat? Senzillament, a l’obvietat que el manteniment d’unes certes formes és allò que fa que puguem conviure persones amb idees, maneres de fer i objectius molt diferents. L’educació marca, d’alguna manera, les regles del joc que ens permeten captenir-nos amb un mínim de comoditat en societat.

D’alguna manera, idò, hauríem de convenir que en l’Estètica hi ha també una certa Ètica. O, dit d’una manera diferent, que no es pot parlar d’una ètica completa sense que existeixi un punt d’estètica, sempre que faci falta i que sigui necessària. O que no ho podem deixar tot al fons, sinó que també hem de confiar algunes coses a les formes. Les formes, malgrat que hi hagi qui ho vulgui negar, també són importants.

Faig totes aquestes reflexions pensant com és de fàcil perdre les formes, i com és de difícil, quan s’han perdudes, recuperar una relació mínimament normal. En posaré un exemple sagnant. La setmana passada la presidenta del Parlament de Catalunya, na Carme Forcadell, va demanar audiència a FelipVI de Borbó, rei d’Espanya, per comunicar-li formalment que el Parlament de Catalunya havia elegit en Carles Puigdemont i Casamajor com a 130è president de la Generalitat de Catalunya. Des de la restauració de la democràcia, en el cas de Catalunya, sempre el president o la presidenta del Parlament havien anat personalment a comunicar al rei la decisió presa. El progenitor de Felip VI, Joan Carles I, també de Borbó, lògicament, havia guardat sempre les formes. Record encara l’entrevista que va tenir quan Pilar Rahola va ser escollida diputada a les Corts espanyoles per ERC (de la qual, assortament, no en varen transcendir els detalls més íntims). Joan Carles la va rebre, es feren la foto, parlaren una estona, es prengueren determinades confiances, sortiren davant les càmeres, varen somriure… Ell es referí a la bona sintonia amb la diputada republicana i ella va celebrar la cordialitat de l’entrevista amb el “ciutadà Juan Carlos”. Tot polit i com pertoca.

Tampoc no li va saber cap greu de rebre n’Ernest Benach, també republicà i independentista. En fi, tot anava normal… fins ara. Felip VI ha fet una cosa que, des del meu punt de vista, no ja només no està formalment ben fet, sinó que fins i tot, si anàssim al fons de la qüestió, deu ser inconstitucional, és a dir, contrari a la Constitució espanyola: ha pres partit. Aliniat directament amb la minoria de l’oposició parlamentària a Catalunya, ha projectat sobre Carme Forcadell el mateix rebuig que hi projecten el PP o Ciutadans. No atenent a la seua obligació institucional, no l’ha volguda rebre, i s’ha conformat amb un correu electrònic.

Les formes són tan importants que poden acabar afectant decisivament el fons. Perquè, seogns la Constitució espanyola, el rei no pot prendre partit polític (i aquesta vegada ho ha fet) i, a més a més, ha de ser un element moderador. Tota la “tercera via” barcelonina i catalana (els grans empresaris, el Foment del Treball Nacional, el comte de Godó, La Vanguardia, en Màrius Carol, els d’Abertis, i tantíssims d’altres) confiava en el paper moderador de la Corona per establir ponts de diàleg a Catalunya. Felip VI, prenent partit, ha dilapidat aquest paper, se l’ha carregat (hi insistesc, en contra del que estableix la Constitució espanyola). Com em deia una col·lega de feina, “no aconseguireu la República els republicans, no: la provocaran, directament, els Borbons”.

BERNAT JOAN I MARÍ

BAI        

He llegit que Pío García Escudero, president del Senat espanyol (un dels organismes més rematadament ineficaços, inútils i incompetents de l’Estat), ha negat a la senadora basca María Eugenia Ipagirre (del Partit Nacionalista Basc) de prometre el càrrec en euskera. La raó ha estat ben clara: al senat no compten amb servei de traducció i interpretació, i, per tant, calia prometre el càrrec en espanyol “perquè els seus companys ho puguin entendre”.

Entenc que el cas, si no directament de psiquiàtric, sí que almanco hauria de ser de psicopedagog, o, si més no, de logopeda. Alguna vegada he fet entre els meus alumnes l’exercici de demanar-los en quantes llengües són capaços de dir la paraula “sí”. I gairebé asseguraria que, a nivell de segon de batxillerat, prou més de la meitat dels sondejats són capaços de dir aquest mot en basc. I pocs n’hi ha que no siguin capaços de dir-ho amb, almanco, cinc o sis llengües. Ses senyories, emperò, es veu que només ho enentenen en espanyol (especialment si procedeixen de les àrees inequívocament unilingües d’Espanya).

Voldria pensar que el tal García Escudero estava preocupat perquè podia ser que, en comptes de dir, senzillament, “bai”, la senadora basca tengués el rampell de dir coses com ara “ho promet” (tot seguit). I supòs també, per l’afirmació de García Escudero, que ell mateix o, segons ell, la resta de membres del senat, no haurien pogut entendre què els devia etzibar la senyora Ipagirre si després de “bai” hi afegia “nik agintzen”. Amb un mínim de capacitat de deducció, emperò, haurien pogut inferir que l’esmentada senyora acabava de prometre la Constitució espanyola i que, endemés, ho havia fet en la seua llengua.

Suposem que no suposa que els senadors siguin tan curts que no poder inferir cosa tan complicada i donem al president del senat l’opció de pensar que devia preocupar-se per si María Eugenia Ipagirre feia servir algun altre tipus de fórmula una mica més complicada. Imaginem, per un moment, que a la senadora del PNB se li ha empaltat alguna història dels compatriotes de Bildu i vol posar-hi per davant una expressió com ara “legezko inperatibo”. Hi ha algú tan curt de mires que no entengui que “legezko inperatibo” vol dir “per imperatiu legal” (més i més si la fórmula ha estat utilitzada dotzenes de vegades al Parlament del País Basc, i pens que, fins i tot, alguna vegada, també a les cambres espanyoles). Tan difícil d’entendre seria “legezko inperatibo”. Defintivament, en García Escudero considera que els seus col·legues són tirant a curtets, a més de molt justets en plurilingüisme, com ja s’ha demostrat a balquena.

Podria ser, emperò, que la senadora basca fos tan retorçada com els amics del PSM, ara MÉS, i, en comptes de prometre el càrrec per imperatiu legal, decidís, per exemple, afegir-hi una fórmula de l’estil “etsi autodeterminazio eskubidea gabe” (ço és, “sense renunciar al dret d’autodeterminació”). En aquest cas, als malentesos espanyols ja els començaria a flaquejar la cosa. Imaginem que ho ha sumat tot, he pensat, i que, en ser preguntada sobre si jura o promet la Constitució espanyola, la senadora Ipagirre ha amollat: “Legezko inperatibo, bai, etsi autodeterminazio eskubidea gabe”. Hi hauria hagut algú dels que ara llegeixen aquest article que, amb un mínim de bona voluntat, un pèl d’orella i una trinxa d’enteniment, no ho hagués entès? O que, com a mínim, no hagués comprès el sentit de les seues expressions?

Per evitar malentesos i suposicions, emperò, he decidit anar directament a les fonts directes de la qüestió, i recuperar la intervenció de María Eugenia Ipagirre. Preguntada sobre si jura o promet la Constitució espanyola, la senadora amolla la següent frase en basc, llarguíssima i intraduïble per a la majoria dels membres del Senat de l’Estat espanyol: “Bai”. I automàticament salten totes les alarmes. Què ha dit? Sí? Yes? Ja? Egan? Oui? Oc? Da? Evet? Po? Aio? Tui? Ha? Ne? Ndiyo? “Dígalo en español, para que sus compañeros puedan entenderla”. Bravo, García Escudero!

A la mínima que en tenguin l’ocasió, emperò, els mateixos que avui no podien entendre el sí de la senadora basca, ens diran que som tancats, provincians, excloents i mitja dotzena d’exabruptes més. I ells es consideraran a si mateixos com a oberts, cosmopolites i inclusius. Si Espanya no es digués Espanya s’hauria de dir El Món al Revés.

Nota: que ningú no es faci idees falses sobre les meues habilitats lingüístiques. No tenc ni idea d’euskera.

BERNAT JOAN I MARÍ

XOU MEDIÀTIC

Un amic em demana si la diputada Bescansa va a les reunions de Podemos (siga del "Círculo" que siga) amb la criatura. No en tenc ni idea, però em puc imaginar la resposta. Ara bé, com sol passar, els xous mediàtics solen projectar una cortina de fum perquè d'altres coses (sens dubte més importants) passin completament desapercebudes. Fins a quin punt no hi continua havent cooperacions idiotes entre antagonistes perquè la tribu es diverteixi i discuteixi sistemàticament sobre allò que no toca?