MEMÒRIA HISTÒRICA I MANIQUEISME

Resulta molt curiosa la percepció que els humans solem tenir del passat. En general, som conscients que el present és format per molts colors i per mols matisos diversos, que té un aire calidoscòpic extraordinàriament complex. Quan observam el present, som capaços d’entendre que els colors i els tons són diversos i complexos. Per molt que es pugui estar ofuscat per la ideologia, tothom acceptarà que no tot el que fan els adversaris resulta dolent ni tot el que fan aquells amb qui compartim més idees és bo. I qui més qui manco serà capaç de reconèixer virtuts en els que compartim menys idees i de reconèixer defectes entre aquells de qui ens sentim més pròxims.

Aquesta lent, que pens que funciona tal i com ho he descrit, es va distorsionant quan retrocedim cap al passat. I, de mica en mica, queim més fàcilment en posicions maniqueistes, en pel·lícules de bons i dolents. Per a molta gent, encara, la guerra dita civil espanyola (1936-39) ha esdevingut una història de bons i dolents, en què un bàndol era el bo i el dolent l’altre (segons la posició ideològica de cadascú). Salvat que un era legítim i l’altre s’hi va alçar en contra (i potser fins i tot això té quelcom de maniqueu), tota la resta resulta pura ideologització dels fets.

El maniqueisme impedeix de veure, per exemple, l’efecte de les lluites internes entre bàndols, i les diferències existents a l’interior de cada bloc contendent. La recuperació de la memòria històrica hauria de passar, doncs, bàsicament, per intentar entendre millor el passat, en la seua multiplicitat de matisos. Igualment, hauria de passar per poder fer net d’aquest passat, i per retornar la dignitat a aquells a qui se’ls ha volgut prendre durant dècades. Per tant, no pens que saber on són els enterrats a fosses comunes ni la recuperació de les seues despulls sigui cosa del passat. Ben al contrari: es tracta de reconstuir quelcom ara del que es va desfer en una altra època.

Correlativament, estaria bé d’intentar entendre què va ocórrer en cada etapa històrica, començant per aquelles que tenim més distorsionades (probablement perquè encara no ens queden prou lluny com per poder reduir-les a la indiferència). Per aconseguir-ho s’ha d’acabar amb idealitzacions més o manco infantil i amb la presentació dels fets com a històries de bons i dolents. En aquest sentit, tenim una aportació magnífica d’en Joan Sales, un novel·lista valuós i un editor competent, a la seua Incerta glòria. Record que la novel·la d’en Sales, llegida en la meua joventut, em va impactar profundament, perquè era la primera vegada en què hi veia els matisos del bàndol republicà (idealitzat per tots aquells que trobàvem abominable la dictadura franquista).

A partir d’en Sales, vaig poder entendre les batusses entre el govern de l’Estat i el govern de la Generalitat (no sé a què em sona tot això), les trifulgues entre els anarquistes i els comunistes, les batusses mortíferes dins el comunisme mateix, l’assassinat d’en Nin, el paper del sinistre Beria i tantes i tantes altres coses. Me’n va arribar un episodi boirós que ara en Guillem Martí ha novel·lat magníficament a Cremeu Barcelona!: l’intent dels comunistes, sota direcció de Moscou, de cremar la ciutat de Barcelona abans que hi entrassin els feixistes. I com qui va evitar la desfeta va ser precisament un comunista català, conseller del PSUC, de nom Miquel Serra i Pàmies.

Més endarrere, la història de bons i dolents es va convertint senzillament en Història. I arriba un punt en què ja només intentam mirar els fets, allò que va ocórrer, sense entrar en la qualificació moral (en general) dels personatges que hi apareixen.

Per a nosaltres, els ciutadans de Catalunya, del País Valencià i de les Illes Balears, aquests anys estam en disposició de caure en el parany maniqueu al voltant de l’ocupació borbònica i de l’establiment de la Nova Planta als nostres països. Hauríem de mirar d’evitar-ho.

Atenent als fets, perdérem les nostres llibertats (i mai no les hem recuperades del tot). Però els nostres tampoc no eren tots tan meravellosos. Basti la lectura del genial Victus, de n’Albert Sánchez-Piñol, que també ho ha novel·lat magníficament. La història (i la novel·la) de la caiguda de Mallorca i de la de les Pitiüses, emperò, encara està molt per fer.