Bones maneres

BONES MANERES

Una de les qüestions filosòfiques aparentment més embolicades que ens podem trobar és la que fa referència a la relació entre l’ètica i l’estètica. Moltes vegades, en comentar determinats moviments literaris, s’ha confrontat l’esteticisme amb qualsevol voluntat d’incidir sobre la societat per millorar-la. Així, quan feim referència al Modernisme català, tot sovent confrontam el corrent regeneracionista (aquell que considerava que l’art havia de servir per canviar la societat, per fer-la evolucionar) amb el corrent esteticista o decadentista (els que propugnaven “l’art per l’art” i, almanco aparentment, es desvinculaven de la reforma social).

Supòs que qui més qui manco ha sentit alguna vegada l’opinió que de vegades determinades persones tenen un fons bo encara que presentin unes formes molt dubtoses. En aquests casos, solem considerar-los “destralers”, però els perdonam les destraleries perquè la bondat és allò que nia en el fons dels seus cors.

En un llibre, interessantíssim i encara molt actual, sobre Educació, titulat El desconcert de l’Educació, el sociòleg Salvador Cardús afirmava, sense cap mena de voluntat provocativa, que ell s’estimava més tenir vesins ben educats que no que fossin bones persones. Per què li donava aquesta importància, al fet de ser ben educat? Senzillament, a l’obvietat que el manteniment d’unes certes formes és allò que fa que puguem conviure persones amb idees, maneres de fer i objectius molt diferents. L’educació marca, d’alguna manera, les regles del joc que ens permeten captenir-nos amb un mínim de comoditat en societat.

D’alguna manera, idò, hauríem de convenir que en l’Estètica hi ha també una certa Ètica. O, dit d’una manera diferent, que no es pot parlar d’una ètica completa sense que existeixi un punt d’estètica, sempre que faci falta i que sigui necessària. O que no ho podem deixar tot al fons, sinó que també hem de confiar algunes coses a les formes. Les formes, malgrat que hi hagi qui ho vulgui negar, també són importants.

Faig totes aquestes reflexions pensant com és de fàcil perdre les formes, i com és de difícil, quan s’han perdudes, recuperar una relació mínimament normal. En posaré un exemple sagnant. La setmana passada la presidenta del Parlament de Catalunya, na Carme Forcadell, va demanar audiència a FelipVI de Borbó, rei d’Espanya, per comunicar-li formalment que el Parlament de Catalunya havia elegit en Carles Puigdemont i Casamajor com a 130è president de la Generalitat de Catalunya. Des de la restauració de la democràcia, en el cas de Catalunya, sempre el president o la presidenta del Parlament havien anat personalment a comunicar al rei la decisió presa. El progenitor de Felip VI, Joan Carles I, també de Borbó, lògicament, havia guardat sempre les formes. Record encara l’entrevista que va tenir quan Pilar Rahola va ser escollida diputada a les Corts espanyoles per ERC (de la qual, assortament, no en varen transcendir els detalls més íntims). Joan Carles la va rebre, es feren la foto, parlaren una estona, es prengueren determinades confiances, sortiren davant les càmeres, varen somriure… Ell es referí a la bona sintonia amb la diputada republicana i ella va celebrar la cordialitat de l’entrevista amb el “ciutadà Juan Carlos”. Tot polit i com pertoca.

Tampoc no li va saber cap greu de rebre n’Ernest Benach, també republicà i independentista. En fi, tot anava normal… fins ara. Felip VI ha fet una cosa que, des del meu punt de vista, no ja només no està formalment ben fet, sinó que fins i tot, si anàssim al fons de la qüestió, deu ser inconstitucional, és a dir, contrari a la Constitució espanyola: ha pres partit. Aliniat directament amb la minoria de l’oposició parlamentària a Catalunya, ha projectat sobre Carme Forcadell el mateix rebuig que hi projecten el PP o Ciutadans. No atenent a la seua obligació institucional, no l’ha volguda rebre, i s’ha conformat amb un correu electrònic.

Les formes són tan importants que poden acabar afectant decisivament el fons. Perquè, seogns la Constitució espanyola, el rei no pot prendre partit polític (i aquesta vegada ho ha fet) i, a més a més, ha de ser un element moderador. Tota la “tercera via” barcelonina i catalana (els grans empresaris, el Foment del Treball Nacional, el comte de Godó, La Vanguardia, en Màrius Carol, els d’Abertis, i tantíssims d’altres) confiava en el paper moderador de la Corona per establir ponts de diàleg a Catalunya. Felip VI, prenent partit, ha dilapidat aquest paper, se l’ha carregat (hi insistesc, en contra del que estableix la Constitució espanyola). Com em deia una col·lega de feina, “no aconseguireu la República els republicans, no: la provocaran, directament, els Borbons”.

BERNAT JOAN I MARÍ